Autor: Lluis Robert

Catlins

  By ,

Primer dia -2 de desembre-

Després d’agafar i carregar el cotxe de menjar, vam sortir direcció Balclutha (per la costa). Existeixen unes rutes marcades que permeten a través de carreteres secundaries arribar al mateix destí però gaudint d’unes millors vistes. Un cop allà vam decidir recarregar tots els aparells electrònics a la biblioteca i connectar-nos a internet. Abans de sortir però cap Owaka vam prometre no pagar per allotjament durant els propers quatre dies.

Vam omplir el dipòsit de benzina i vam fer les primeres parades; Kaka Point [fotos 2 i 3 del dia 1] el qual no te gaire a veure. No obstant, ens anava de passada cap al far que es troba situat a Nugget Point [fotos 4 5 6 7 i 8 del dia 1]. Seria el primer de molts fars situats a la costa dels Catlins. Segurament per ser el primer, personalment, el considero el més impressionant de tots per on es troba situat i per les vistes (jutgeu vosaltres mateixos).
D’aquí vam sortí cap al lloc on passaríem la nit [foto 12 del dia 1]. Existeixen unes àrees habilitades pel DOC (Departament of Conservation de NZ) per les quals pagues una petita quantitat en una bústia i pots planta la tenda. Estava una mica allunyat però valia la pena.

Segon dia –3 de desembre-

Ens vam llevar aviat. Tot i que no feia falta ja que la segona nit la passaríem a prop d’allà però aquest cop a la platja en vers del bosc.
Visitàrem les cascades de Purakaunui [foto 1 2 3 i 4 del dia 2], on ens vam poder banyar. Segurament son les més famoses dels Catlins, encara que no són molt grans. Realment són relaxants. Cal dir que l’aigua estava gelada ja que degut als arbres el sol no penetra gaire. Dinàrem allà mateix. [foto 5 del dia 2]

Un cop acabat ens vam moure cap a la platja amb el mateix nom que les cascades [fotos 6 i 18 del dia 2]. Tot i que no ho he mencionat abans, al bosc tan sols herem dues tendes, a la platja hi havia més moviment. Encara que l’accés també va ser una mica dificultós (ja que si accedeix per carreteres més aviat preparades per pasturar les ovelles), té la seva lògica. La costa era impressionant i la platja de somni. No és d’estranyar que hi hagués campistes i també surfistes i algun pescador.

Ni ens podíem imaginar que hi veuríem varis lleons marins [fotos de la 11 a la 17 del dia 2] (un d’ells casi el trepitgem sort que ens va avisa) inclòs algun animaló que no sabem que era [foto 8 i 9 del dia 2] (Lloveras ja pots investigar i contestar).

Vam anar a dormi més que satisfets.

Tercer dia – 4 de desembre-

Fou el més intens. No vam tenir temps a parar. Llac Wilkie [fotos 1 2 i 3 del dia 3], cascades McLean [fotos 4 i 5 del dia 3] que després de caminar una hora vas pujant el riu i vas veient com el riu va serpentejant. Es com anar-te sorprenent de cada petit salt d’aigua sàpiguen que el més esplèndid es troba al final del camí. Tens ganes de parar-te a contemplar però no pots perquè saps que la sorpresa final es a tocar i no ens va decepcionar pas.
També vam veure les cascades Matai, més impressionants que les anteriors si és que es pot. [fotos 14 a 17 del dia 3]
Allà l’amo del restaurant en el qual vam para a fer un mos, degut a que hi havia una concentració de Mustangs [foto 6 del dia 3] (si a algú li interessa veure’ls un a un, que se que algú hi ha, click aquí). Tornant al que ens deia l’amo del restaurant que curiosament tenia un càmping ens va rebaixa el preu, vam dir que ens ho pensaríem i si la promesa seguia en peu a la nit tornaríem.
Mentrestant, per 5 dòlars vam anar a visita les Cathedrals Caves ( l’horari es restringit ja que són unes coves a les quals només si pot accedir quan la marea és baixa). [fotos del 7 al 13del dia 3]
Enraonant els dos acordarem no trencar la promesa del primer dia i buscar un lloc per dormir. Després de buscar una bona estona vam trobar una zona on estaven uns joves d’aquí i ens digueren que simplement plantéssim la tenda que ningú ens dirien res.

Quart dia -5 de Desembre-

Després d’aixecar el campament de Waikaka, visitàrem Curio Bay [fotos 2 4 i 5 del dia 4] on hi ha arbres fossilitzats de fa milions d’anys. Porpoise Bay [foto 1 del dia 4], on els dofins nedant amb els surfistes i on també hi ha un ocell natiu bastant molest. [foto 3 del dia 4]
També vam visitar Slope Point [foto 6 i 7 del dia 4] que és el punt més baix de la illa sur.

Abans de dinar vam decidir fer una petita ruta d’uns 6 km [foto 8 i 9 del dia 4] (també està marcada com a ruta) per un bosc impressionant i amb més cascades, per acabar el dia veient Waikaka Point. [foto 10 11 i 12 del dia 4]

Abans d’acabar el dia vam decidir anar a Fortrose a passar la nit on hi havia una altre zona d’acampada. El fet de que plogues tota la tarda i entrada la nit, no ens va permetre muntar la tenda i ens va obligar a dormir dins al cotxe. Més econòmic impossible.

Després de quatre dies intensos i impressionants, ara mateix ens trobem al càmping de Invergargill, demà agafarem el ferry al migdia i anirem a Stewart Island, farem una ruta a peu de 4 dies i tornarem cap aquí.

Us mantindrem informats!

Dunedin

  By , ,

Situació: Dunedin Coordenades: -45.87876, 170.502798
Mapa més gran Google Earth

Hem estat quatre dies a Oamaru, una ciutat que ha valgut la pena visitar encara que al principi teníem intenció de parar a Timaru en vers d’aquesta població.

La veritat es que em passat un bons dies (veient pingüins, passejant pel jardí botànic o per qualsevol altre part).

Fent un breu incís, cal dir que fent autoestop direcció Oamaru vam tenir molta sort. Primer perquè en una situació un tant còmica vam dir que anàvem a Omaita (en vers de Oamaru) i també perquè l’últim matrimoni que ens va portar es pensava que només em recollia a mi ja que en Roger buscava un lloc per acampar (degut a la hora que era.

Seguint el nostre itinerari, no em pogut visitar tot el que volíem però provarem de fer-ho de pujada.

Ara mateix ens trobem a Dunedin (daniden- es pronuncia).

Vam arribar a través de dos autoestops. El primer ens porta fins les Moeraki Boulders (està l’àlbum- són unes pedres a la platja [fotos 3, 4, 5 i 6]).

La segona que para ens porta directament fins a Dunedin. Ambdós surten a les fotografies; Taylor [foto 1] i Cheryl [foto 2].

Per ara portem entorn uns 534 Km. d’autoestop i veient el resultat ens plantegem fer-ho a la costa oest també.

Així doncs el pla de ruta actual es el següent; estar a Dunedin fins el dijous i després anar direcció als Catlins.

Demà anar cap a un càmping i estar fins dijous. Per circumstàncies que no venen al cas estem en un hostel (algun dia explicarem).

Dilluns i dimarts em decidit visita la ciutat, anar a la platja a posar-nos morenos. Sense oblidar el Barça que aquí és dimarts a les 9 del matí.

El dimecres em decidit llogar unes bicicletes (per uns 18 euros) de muntanya i conèixer la península en la que es troba la ciutat (península d’Otago).

Llavors el dijous pel matí marxaríem cap als Catlins.
Aquest últim punt es el que balla més ja que em de consultar preus de cotxe. Ens agradaria visita aquesta àrea on hi ha parcs naturals i unes costes impressionants. Ens em plantejat fer-ho a peu encara que no és molt recomanable ja que només hi ha quatre poblacions en un diàmetre de 280 Km.

Així que mirarem d’agafar qualsevol vehicle motoritzat per estar per allà una setmaneta i acampar a càmpings públics o qualsevol altre lloc.
I això es tot per ara. La web la anirem actualitzant al llarg de la setmana amb fotos si podem. Abans de marxar cap als Catlins farem un escrit breu.

Des de d’un lloc que ni sabia que existia que tingueu un bon diumenge.

PD: Feu preguntes del que vulgueu, no tingueu vergonya.
PD2: Visca el Barça

Seguint cap al sud

  By

La nostre intenció per demà és sortir cap a Oamaru que es troba a 284 km de distància de Christchurch, la ciutat que estem ara.
Referent a Christcurch s’ha de dir que és una ciutat la qual no val la pena estar-hi més de tres o quatre dies. Una ciutat agradable per passejar-hi i tranquil·la on hi ha un jardí botànic per relaxar-te i un gran mercat on es pot trobar de tot (només els diumenges), encara que es troba una mica allunyat.

Retornant al tema anterior. Dimarts sortim doncs direcció Oamaru fent autoestop tot i que contemplem la possibilitat de parar a Timaru (seria un punt entremig).
Per ser sincers hem contemplat totes les possibilitats (acampar, parar a Timaru, arribar a Oamaru en un dia – poder massa optimisme…-).

No obstant el nostre itinerari ideal seria el següent: arribar a Oamaru on estaríem 2 o 3 dies com a molt (tenim acordat no passar més de 3 o 4 dies en un lloc a no ser que es tracti d’una zona especial com el Mont Cook o Stewart Island). A Oamaru veurem les colònies de pingüins blaus i d’ulls grocs que hi ha. Pel que sabem es tracta d’una de les ciutats més interessants de la costa est.
Posteriorment, ens dirigirem cap a Duntroon una petita vila interior banyada pel riu Waitaki Aquest destí es deu bàsicament a que visitaríem les pintures rupestres maoris pre-colonials.

Finalment seguirem cap a Dunedin on esperem arribar per el dia 30 a veure el Barça-Madrid.

No sabem quant trigarem i si el podem realitza tot. Això tan sols es un croquis que pot anar variant.

Fins aviat.

Arribant a Nova Zelanda [fotos]

  By ,

El dia 4 de novembre vam arriba a Auckland ( si heu de volar i podeu agafeu companyies com Emirates Airlines. Tot va ser excel·lent excepte l’aterratge).
Un cop allà estàvem allotjats en un cèntric hostel al qual si pot arriba a través del bus que costa uns 16 dòlars, tot i que es car es la única manera d’arribar-hi ja que l’aeroport es troba a uns 20 kilòmetres de la ciutat, aproximadament.

Ens hi varem està quatre dies. La veritat és que es tracta d’una ciutat gris, és a dir, no dona per visitar molt amb un o dos dies ho has vist tot; el parc central, la torre itambé un espectacle maori. Respecte el temps va ploure tres dels quatre dies i el clima no és tan templat com a Australia.

El dissabte a la nit vam sortir de festa amb un amic que tinc que té arrels de Tonga, Tynze. La veritat es que vam conèixer un altre tipus de ciutat. El centre de la ciutat sobretot està ocupat per la comunitat asiàtica (majoritàriament xina o japonesa degut als tractats comercials que tenen aquests tres països- està tot ple de karaokes i massages segurament amb final feliz). En canvi per la nit no se’n veu ni un. La ciutat es transforma i l’ocupen població d’origen europeu i polinesi. Encara que depèn on anessis n’hi ha uns o altres rarament és veuen junts. La nit cal dir que va estar prou bé vam acabar arribant per separat a les 6 del matí. Un amb taxi acompanyat per uns amics de festa i l’altre a peu el qual va estar estirant la porta una hora fins que es va dona compte que era cap endins i no cap enfora.

El dilluns vam marxa cap a Wellington amb bus. Dotze hores va tardar. Podia haver tardat menys però es com una espècie de rodalies renfe. Cal senyalar, que les infraestructures no són molt bones. La nacional 2 seria com l’autopista d’aquí.
A Wellington vam fer nit ( el millor hostel que he estat) i al dia següent a les 8 del mati vam agafa el ferri cap a Picton. D’allà un autobús cap a Blenheim, on ens esperava un tal Richard. La veritat és que el tema feina està difícil.

Per treballar en aquest país cal tenir visa de treball. De vises de treball n’hi ha dues; la Working Holliday Visa que es donen al abril i són 200 les quals et permeten treballar a l’hora que viatges però no són renovables i una altre que és la de treball fix. Aquesta segona algú ha de anar a immigració i dir que treballares per ell. Nosaltres vam anar a immigració i vam sol·licitar la primera; està exhaurida i fins i tot la dona ens va amenaçar dient que ens arrestarien si treballàvem. Respecte a feina al camp n’hi ha, i molta.

Com que no teníem res vam agafa un bus fins Kaikoura. És on estem actualment, en un hostel intentant treballar per l’allotjament. Es una petita ciutat situada a la costa est de Nova Zelanda amb unes vistes impressionants (probablement les millors fins ara). Té mar però alhora està envoltada de muntanyes nevades que arriben fins els 2000 metres d’altura.

La situació actual és que no podem treballa. Així que hem decidit compra una tenda de campanya i anar fent autoestop. Quan arribem a les ciutats buscarem hostels per intenta treballant. Alhora però mirarem granges o llocs per poder allotjar-nos a canvi de menjar i allotjament o tan sols la segona. Tot i que tenim l’esperança de trobar feina encara que sigui il·legalment. Em passat uns dies una mica dolents anímicament però ara ja estem millor així que anirem cap al sud amb els medis que tinguem i disfrutant d’aquest país.

Avui dia 11, després d’haver fet aquest escrit hem anat a preguntar a hostels per treballar, en el que semblava que finalment podríem fer-ho ens han exigit 2 mesos com a mínim així que hem decidit que no. No obstant el marit de la manager ens ha presentat un amic seu que ens ha ofert feina per posar cucs als hams ja que porta una empresa de pesca. Allargarem la nostre estada fins el dimarts i decidirem si ens quedem una setmana més o marxem. La veritat no és una feina que ens esperàvem fer però durant uns dies serà la nostre feina.

Si teniu alguna pregunta feu-la encara que no sabem quan us podrem contestar ja que tots els Wi-Fi son de pago, i són bastant cars. Sort que tenim els McDonalds però només a les grans ciutats. Anirem informant a través dels comentaris sinó.

Últims dies a Australia

  By ,

El dia 1 de novembre després de passar la nit a Maintland, a dos hores de Sidney, a casa de les persones per qui treballa la Marina, vam decidir anar a visitar una especie de granja animal (per veure koalas i cangurs bàsicament) i anar a les dunes de Newcastle famoses per la similitud amb al desert.

El dia va comença malament ja que no va para de ploure en tota la jornada, no obstant vam anar a Oakvale. Una granja animal. Allà si troba la fauna animal per la qual és famosa Austràlia com el koala (el qual es va passar gran part del temps dormint a causa de l’eucaliptus) al que ens van permetre toca i el cangur. Tot i que hi ha altres animals autòctons com el dingo i un cangur en miniatura més poruc.

La veritat és que la visita era interessant encara que gràcies a la Neus (una amiga catalana que viu a Perth) que és veterinària ens va poder fer entendre molts dels secrets d’aquests animals.

Si teniu algun tipus de pregunta sobre algun animal o curiositat feu-la això tan sols és un breu resum podem contestar el que vulgueu. A més sinó la sabem podem preguntar-li a la Neus. Encara que no siguin d’això podeu pregunta el que vulgueu sobre duanes, sortir per les nits, trens, farem el que podrem per respondre.

Dunes de Newcastle:

Granja a Oakvale:

des de Xina

  By ,

Estem a Xangai. La veritat es que ha estat una aventura arribar fins aquí. Després de sortir de Edimburg, on personalment deixo molts amics, direcció Londres embotits en un autobús el qual no destacava per la seva comoditat encara que això ja ho sabíem, es el que te viatjar amb low cost.
Encara que he de dir que no m’esperava un paio arrencant-se les ungles dels peus descaradament. després de mirar-me’l sense discreció alguna aviam si reaccionava, ho continua fent però en vers de posar-se el peu al genoll inclinava tot el tors. Realment asquerós.

Un cop a Londres visitem varis llocs d’interès: Big Ben, l’Ull de Londres (noria gegant que recomano tot i que ho vaig passar malament per las altures), varis camps de futbol i alguna cosa que em deixo a la recamara. Des de les 7:30 fins les 4 de la tarda varem passejar per la ciutat londinenca.

A les 9:25 de la nit embarquem cap a Xina. Aquí comença un espectacle una mica dantesc. Primerament, un grup de japonesos amb màscara una de la qual l’havia perdut i anava amb una bufanda a la boca tot procurant que ningú se li acostés per por a infecció. Sense oblidar les corredisses a la cua, colant-se
la veritat m’han sorprès bastant lo barroers que poden ser. Un cop es començar a enlairar l’avió es va aixecar una xinesa per anar al lavabo. Al instant la safata de vol s’aixecà fent-li gestos amb la mà intentant-li clavar un clatellot i cridant-li “sit please”. Cal recordar que els motors estaven en marxa i les llums apagades quan succeïa tot això. Mentrestant, jo estava encastat al meu seient ja que no sóc un apassionat dels enlairaments i aterratges. Això divertia en Roger que anava encenen i apagant la llum que teníem a dalt i se s’enfotia de mi. Però segons més tard riuria jo ja que la xinesa del davant utilitzaria la seva jaqueta de coixí. La noia quedaria dormida subtilment en Roger li donava una estrebada a la jaqueta per treure-la encara que ella ni s’immutaria.

Referent al vol. El menjar no és res del altre món però es deixava menjar. Ens han donat sopar i dinar, sense oblidar tanta beguda com volguéssim. Les safates no parlen gaire l’anglès, totes d’origen xinés. L’avió era un airbus amb 2 seients, 4 al mig i dos més al exterior, amb la seva corresponent manta i coixí.
Ens han passat un parell de pel·lícules. El vol molt bé una mica llarg però l’aterratge ha estat molt suau.

Al aeroport de Xangai per qui pugui interessar, és similar al de Frankfurt. Molt gran i nou. Accés a WIFI gratuït (no com a Londres) encara que no ens podem connectar al Facebook. Els controls policials són estrictes encara que només sigui per canviar de vol ens han fet passa el control un altre cop.

Per ara això és tot si teniu algun dubte pregunteu en Roger, que jo tinc feina, es broma.